dilluns, 4 d’abril del 2011

133) L'agonia de la realitat

El periodisme fa temps que està de dol. Un dol continu, ja que cada dia que passa agonitza una mica més aquell estrany factor anomenat objectivitat que semblava haver de presidir el gremi. Però no només mor l’objectivitat en la informació, sinó que la pròpia informació també està sent mutilada constantment per notícies sense fonament, explicacions tergiversades, testimonis sense interès i d’altres desastres mediàtics.

L’excusa oficial a la perversió és que el poble ho demana o, si més no, no ho rebutja. I a partir d’aquesta premissa destrossem tot el que l’actualitat ens dóna per maquillar-la, disfressar-la, manipular-la i eclipsar-la com nosaltres volem. És un simple objecte que dominem amb total impunitat. I cada dia que passa és més pervers el segrest.

És possible que la crisi global hagi fet augmentar aquest tarannà paternalista dels mitjans a l’hora de proporcionar-nos la píndola diària d’informació. Possiblement hi ha persones que ja en tenen prou amb la seva trista vida quotidiana i per això agraeixen arribar a casa i que els hi construeixin una realitat a mida seva. Tot sota control, tot tal i com ells volen que sigui. Un món fals, però ideal.

Aquesta visió no és del tot tràgica, atorga felicitat a persones necessitades d’un món paral•lel. Però el conflicte arriba quan la gent que busca conèixer el món real no troba resposta a les seves il•luses pretensions. La decepció es vesteix de gala quan algú vol conèixer també l’altra cara de Berlusconi, el bàndol israelià o algú tant summament desconegut com John McCain durant les eleccions americanes del 2008. Ho intentes, proves de submergir-te dins l’autenticitat... i res. No hi ha ningú que pel mateix preu tingui la valentia de parar el casset i subministrar-te una dosi de cara B.

Diga’m agosarat, però crec que podem aspirar a quelcom més. És complicat, és evident que el més mínim detall ja demostra una subtil tendència. Però hi ha moltes maneres de llimar-la per fer-la decent. No cal que algú ens mani com hem de pensar, n’hi ha prou amb una explicació del que passa. Les conclusions ja les pagarem nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada