128) Japó

Davant la tragèdia japonesa el cap et roda insistentment. Hi penses, intentes reflexionar sobre el patiment aliè amb una dosi d’empatia important, proves de buscar tots els significats de la paraula desastre i t’imagines a tu en la mateixa situació. I t’imagines sense escapatòria, abatut, sol enmig d’una catàstrofe que supera qualsevol ficció. Creus poder-te infiltrar dins uns ulls japonesos asimètrics. Ho creus de veritat.

Res del que ha passat té una utilitat directa, però la té indirecta quan serveix per parar màquines un moment i pensar en el món, en preguntes que no t’havies plantejat gairebé mai, en física, en astronomia, en meteorologia, en saber el per què d’allò que crèiem que funcionava instintivament. Ara, acollonits, volem conèixer les causes del món i si el futur que ens espera és més o menys optimista. Temem la Terra. Tenim por de casa nostra, i busquem explicacions mentre fem veure que tot és un èxit.

Però res és un èxit quan milers de vides s’esfumen per un brot de mal geni natural. La Terra s’enfurisma i dóna un cop de puny sobre la taula. I mentrestant la resta agraïm que només es tracti d’un cop i no llenci la taula per la finestra. Perquè tots, poc o molt, creiem que un dia la llençarà, però mentrestant hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, hi posem un llibre sobre hipocresia a sota d’una pota perquè no balli i continuem la festa.

La festa acabarà. Però mentre la taula continuï ben parada amb coberteria de plata seguirem com si res no hagués passat. I molt probablement d’aquí a unes setmanes tornarem a patir un cop d’autoritat sobre la taula. I ens mirarem els uns als altres, patirem pel país en qüestió, ens plantejarem un futur de supervivència i hi vincularem la religió, la química i la sort. I tot seguit devorarem uns canelons deliciosos altre vegada.

La Terra és poderosa. Ens té agafats a tots a la seva voluntat. Vivim immersos en un gran preservatiu planetari, on no ha de passar res i la probabilitat de desastre és mínima. És mínima fins que rebenti i entre tots creuem les mirades de culpabilitat i tristesa per les conseqüències inesperades.

I mentre rumiem tot això, la Terra apunta cap a un convidat a la taula sense que ell se n'adoni...