71) La vaig veure, un 11 de setembre

Pensava que no la veuria. Anava plenament conscienciat de no trobar-li el rastre durant les llargues hores del dia, desconfiant de les agradables sorpreses que et depara la vida quan més hi desconfies. Segurament una de les grans virtuts del pessimisme és el fet de no esperar res de ningú en cap moment, i és aquesta mentalitat la que feu que encara m’exaltés més quan la vaig divisar a la llunyania. Era ella, sens dubte.

Anava sola, sense companyia, cap mínima comunicació amb la vida que corre pel voltant, cap gest de connexió amb el món proper. Però a la vegada es mostrava prou esvelta, lluent fins i tot, malgrat el pas dels anys que acaba demacrant a tothom. Per aquest motiu se li notava una certa experiència d’hores de vol carregades a l’esquena, sense ser veterana del tot.
Desconec si ella em va clissar a mi entre la gent o si va romandre totalment aïllada d’uns ulls incisius que la repassaven de dalt a baix durant uns segons que van semblar hores, però gairebé juraria que mostrant-se espontània guanyava molt més que no pas estant sota una atenta mirada vigilant.

No vaig poder comunicar-m’hi, jo tot just creuava la zona amb el tren, embadalit mirant per la finestra instintivament. Ni se’m va passar pel cap de baixar i admirar-la de prop. Així que un cop la velocitat del tren em privà de l’angle de la seva visió, ja no he tornat a veure-la mai més. Aquell moment fou fatídic. Era conscient que estranyament es repetiria l’instant bucòlic i impensat i volia que no s’acabés mai per poder cridar amb veu ben alta que jo, Carles Rútia, la vaig veure amb els meus propis ulls un 11 de setembre de 2010.

Efectivament, com qui no vol la cosa, aquell dissabte de finals d’estiu, vaig veure una senyera penjada d’un balcó de l’Hospitalet. La vaig veure. Era ella, n’estic segur. Malgrat la meva estupefacció, no tinc dubtes del que en un principi fou ateisme total i després es convertí en miracle. La meva vida és ara plena, ara que podré explicar als meus néts que un 11 de setembre vaig descobrir una senyera en un balcó de l’Hospitalet.