75) Fer llàstima un 29 de setembre

Des de la meva visió ignorant i incompleta, l’espectacle d’aquest dimecres ha estat una declaració nostàlgica de Setmanes Tràgiques passades. Tristíssims moments de comportament animal portats a l’extrem de la desesperació més tronada i primitiva. Com quan l’alcohol et tracta de tu i et fa creure que ets l’amo i senyor del teu entorn, les vagues generals provoquen un igual estat d’embriaguesa artificial als subjectes que surten al carrer en busca d’El Dorado. No són conscients de la pena que arrosseguen per allà on passen. Aquesta pena acompanyada de pudor de suor crea llavors una escena que ja esdevé dantesca.

No es pot anar a un botiguer i obligar-lo a tancar el negoci al•legant un estrany sentiment empàtic de solidaritat social. No es pot anar a una empresa i barrar el pas a aquells que no volen seguir la pauta establerta pels sindicats. No es pot obligar als altres a creure les teves consignes, independentment del grau d’estupidesa que comportin. Aquestes ressenyes de sentit comú encara no han estat assumides per alguns personatges que ahir passejaven gorres vermelles pels carrers del país. Tota una decepció, tenint en compte que gran part de la societat ja ha superat aquest ensenyament bàsic i pot permetre’s el luxe de perdre el temps intentant desxifrar la impossible sèrie Lost.

Estic a favor d’aquesta vaga si realment és necessària una rectificació en la reforma laboral, però abans hagués calgut una altra vaga prèvia en contra de les actituds medievals i infantils de grans ingenus que encara creuen que la seva missió consisteix en enderrocar senyors feudals i reis dèspotes. Som al segle 21 i les pel•lícules del Far West ja no s’estil•len. Som al 2010 i la guillotina fa temps que no s’afila.

Un cas a part el formen els antisistema, sempre a punt per alegrar la festa consumista que tant mal els ocasiona, malgrat aprofitin precisament un dels emblemes capitalistes com pot ser un banc, per tal de dormir plàcidament tot somniant en altres sistemes que segur que ens farien a tots la vida més fàcil i idíl•lica.

I per cert, treballadors en som tots. Tant el qui agafa el martell, com qui agafa la ploma o la cassola. No ens enganyem o acabarem prenent mal. El mal de l’estupidesa, molt més complicat de curar que no pas el capitalisme.