76) Shakespeare amb Nocilla

Aquests dies he tornat a arrambar clàssics literaris, especialment García Márquez, un dels més grans que he trobat pel camí de les lletres. Un do per descriure situacions amb un realisme i un vocabulari que obligatòriament han de ser l’enveja de gran part de la generació actual, que només escrivim per sobre, vorejant el moment, sense aprofundir en gaire res. És un dels més perfectes fills de la literatura, amb qui gaudeixes infinitament més que no pas amb els actuals novel•listes descafeïnats, sempre amb excepcions. I en gaudeixes ara, en ple coneixement, amb total consciència de qui tens al davant, amb una activa capacitat per desxifrar passatges que abans eren incompresos o ignorats.

Em refereixo a èpoques escolars, quan les “Rimas y leyendas” de Bécquer són mastegades sense cap interès ni comprensió just abans d’arribar al sofà de casa i devorar, aquest cop amb ganes i devoció, peces untades de Nocilla davant dibuixos animats que poc tenen a veure amb genis literaris. Aquesta cultura d’exigir la lectura de grans obres en segons quines edats no afavoreix la passió pel llibre, més aviat el contrari, arribant a odiar lletres i lletres sense sentit que no conjuguen amb el moment ni amb la voluntat del lector. Fins ara sembla que ningú se n’adoni, i no fem més que sacrificar clàssics imprescindibles en temps equivocats, en comptes d’oferir bones lectures alternatives, de tanta o més qualitat, adequades a l’edat i els interessos de l’alumnat.

Mentre això no canviï, seguirem col•leccionant a jovent que apunta sense perdó cap a dianes amb Mercè Rodoreda o Miguel de Cervantes clavats amb ulls plorosos i sense escapatòria. I tant la Mercè com en Miguel mereixen un respecte i una consideració per part d’aquest col•lectiu que no seran oferts fins que les protuberàncies desapareguin de les seves cares adolescents.

Com deia Francisco Umbral, “la cultura es el mundo donde los patios se llaman claustros”. I precisament els nens frisen cada migdia per sortir al pati, la seva màxima aspiració. Però no els facis sortir mai a un claustre. No entendrien que els estàs premiant. No entendrien res.