74) Sí a la vaga

Un servidor dimecres fa vaga. La meva indignació en aquests moments arriba a un límit tan perillós que fa totalment necessari una jornada de pausa i reflexió de cara al futur més proper. Em quedaré a casa esperant que els esdeveniments canviïn per sí sols, com si una vaga engegués automàticament els mecanismes productors de pau i benestar. Hi ha qui realment creu que això és cert i que el dia 30 de setembre començarà una nova era en la que la natalitat tindrà un paper preponderant d’aquí a nou mesos. I no és ben bé això... En un sofà, davant la televisió, només et passa la vida per davant. La vida i la sogra.

Jo seré al sofà, segurament per motius ben diferents als de la resta de mortals, segurament sense punys alçats ni pancartes de rima lamentable, però amb tot l’esperit reivindicador contrari a tot allò que no funciona i que m’exaspera. Dimecres un servidor fa vaga per protestar en contra de la inoperància del personal logístic del bar de la Pompeu Fabra que permet que a les cinc de la tarda ja no quedin croissants de xocolata a les seves vitrines. Inacceptable, vergonyós, fins i tot punible. Més encara quan tothom és conscient de la malaltia alimentària que corromp a un alt percentatge d’universitaris necessitats d’alegries comestibles.

Ja fa massa temps que des del poder s’ignora la demanda desesperada de berenars consistents als bars de la Pompeu Fabra, i aquest dimecres és el moment precís per alçar-nos en contra de la rectoria tirànica que ho permet. No trepitjaré el recinte universitari durant tot el dia, veient-se’n perjudicades també les classes magistrals. Una llàstima, una pena, però ara toca assumir riscs i sacrificar passions per aconseguir la meta que tenim al davant.

Animo a tothom a sumar-se a la vaga. Des de la comoditat domiciliària o des del carrer, però amb el convenciment de plantar cara al poder malèvol que ens oprimeix. Perquè, al capdavall, què és un percentatge d’atur o una reforma en l’acomiadament al costat d’un croissant de xocolata a mitja tarda?
Som-hi.