Un món globalitzat, sense traves, cosmopolita, multiracial i obert, immens i a l’abast. Comunicacions infinites, màxima precisió, instantaneïtat i coneixement global. Però tenim les formigues.
Complicades, les formigues. Obedients a les seves pròpies lleis, treballadores incansables, mares de família nombrosa... i tot i així, repudiades per una societat consumista i vagament altruista on aquests valors es tenen poc en compte. Una llàstima. Però no esteu soles, nenes. Lluïu l’orgull com a emblema de la vostra perseverança i heu de saber que encara hi ha certs humans que confiem en vosaltres, en la vostra força i tenacitat.
No sou perfectes. Us perd la timidesa, aquella mirada baixa i actitud fugissera amb que us evadiu del que us envolta, només concentrades en el vostre objectiu més proper. Tampoc és del tot lloable aquella bipolaritat vostra tan característica, sortint fins a altes hores de la matinada, donant-ho tot en busca d’un futur, entregades a la lluna estiuenca i, en canvi, ocultes i silencioses durant el sol hivernal.
Però sabem sobradament que allà on sigueu la festa és gloriosa en aquests moments. Escric aquestes ratlles sabent del cert que les ignorareu per complert i que si alguna de vosaltres té la dignitat de llegir-les ho farà amb vista boirosa i dits encara humits d’alcohol. No ho feu, doncs. És preferible esperar al bon temps i a la posada en marxa altre cop de la vostra activitat inacabable per tornar a sevir d’exemple cap a aquests éssers autoanomenats humans i autodestruïts mentalment. Ara, celebreu la feina feta. Perquè la feina ben feta no té fronteres, no té rival, i no acostuma a tenir propietari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada