L’atenció és un hàbit poc habitual. Ens falta temps, i sobretot ganes, per estar pendents d’allò que altres consideren vital i que nosaltres elevem a la categoria de parida insubstancial. Comencem des de ben petits a no prestar atenció voluntàriament i acabem a la vellesa ignorant el nostre entorn involuntàriament. I no hauria de ser així.
Si a les circumstàncies diàries (cansament, estrés, passotisme) hi afegim que és diumenge, el desastre és absolut. No sabem on parem, flotem en una immensa bombolla que explotarà en qualsevol moment i farà la caiguda més tràgica. Prendrem mal: el sinònim del “cauràs” que ens deien quan érem (més) petits.
Els màxims perjudicats en aquest aspecte són els qui enquesten per telèfon o bé et vénen obligacions no governamentals pels carrers. Abans eren humans, aquella gent. Ara ja no, ara ja no són més que mòmies ignorades que anys enrere parlaven i es comunicaven normalment, però que ara han perdut el costum del contacte amb altres de la seva espècie. Fa mesos que no han aconseguit mantenir una conversa amb ningú. No us hi acosteu, alguns s’han tornat agressius.
Per això és trist que la nostra despreocupació cap als altres creï tantes decepcions i desenganys. L’atenció, el compromís, l’espera és mínima. Tan mínima que hi ha qui es veu obligat a titular notes de manera embogida i incoherent per tal d’aturar el món i captar l’atenció d’algú. L’atenció acabarà sent el tresor més preuat amb el pas del temps, no en dubteu, l’atenció..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada