L’home necessita ajuda per posar-se la jaqueta. L’Svetlana és a punt, però, amb la peça estesa per col•locar-li. Entre algun gemec de jubilat mal adaptat, es mig doblega per posar-se-la, es retoca el coll amb parsimònia i diu que fins després, amb el bastó a la mà. Un problema crònic mal curat. Creu fermament en la joventut tardana i el fet que sigui el seu primer dia sense obligacions no l’impedirà de sentir-se jove i actiu, tant o més que fins ara. En el fons, creu ell, la jubilació no és res més que continuar com fins ara però amb més temps lliure per fer ús de la llibertat tan merescuda.
Surt al carrer i es queda palplantat observant el seu voltant. Moviment frenètic, és d’hora, americanes i corbata, maletins i mòbils, rapidesa i cares poc definides. Es puja les ulleres i deixa anar un somriure venjatiu cap a tots aquells encadenats encara pel treball, si bé ell està encadenat per l’edat.
No té cap objectiu estipulat, cap pensament per dur a terme. No sap què fer. I es tensa. Sent l’obligació d’aprofitar aquesta sensació de deslligament i regnat propi, i s’havia promès que no llençaria cap minut. Segurament està pagant la falta de previsió, pensa. Tot un seguit de pensaments negatius i acusadors l’aborden, la por per un futur que s’escola va engrandint-se, i la seva imatge estàtica enmig del carrer l’inquieta.
Torna a mirar a esquerra i dreta buscant alternatives. Opta per caminar, a pas lent, cap a qualsevol direcció per tal de distreure’s. Ja trobarà alguna cosa. De sobte, de reüll nota una presència que sospitava que apareixeria alguna vegada, però potser aquell moment era el menys oportú. Endut pel vici, gira la cara cap a ell i el mira fixament. Un banc. Preciós, de fusta, prou incòmode com per queixar-se a l’Ajuntament, però amb quelcom que el fa únic. Quantes vegades havia temut el seu poder d’atracció... Creia que tot eren llegendes engrandides sense fonament, però es veu que no.
S’hi acosta tímidament. El toca suaument per establir-hi un primer contacte i lentament s’hi asseu. Se sent decebut amb ell mateix. Fins i tot la mirada l’abandona i es perd. Sent que ha fallat a tantes aspiracions, tants anhels, tanta esperança... i ja no hi ha volta enrere. El banc serà la seva vida diària a partir d’ara, pensa, mentre una llàgrima fa les maletes i abandona aquell rostre perjudicat per la edat en que tantes il•lusions hi tenia dipositades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada