La tele està banalitzant els seus continguts cada dia més, fins a límits inescrutables. L’última prova l’hem vist aquest dilluns, amb una retransmissió en directe i sense oportunitat de censura d’una violació indiscriminada cap a una persona indefensa. Pels no satisfets amb l’espectacle, rere la violació es rematava a la víctima amb diverses vexacions humiliants, just abans que el seu cos fos esquarterat i trossejat entre crits de dolor. L’alè encara càlid planejava sobre la sang fresca...
Espectacular i incisiva entrevista de Mònica Terribas a José Montilla. Un orgull pel gremi de periodistes, un plaer per a qualsevol sàdic cercador de respostes. Cada pregunta reclamava un única contesta, ferma i contundent, i si no li era donada un nerviosisme inquiet la rodejava. Esperaria una altra oportunitat...Digui’m una cosa, deia a l’encapçalar cada qüestió, i ell li havia de dir. Digui’m una cosa, President, i ell s’estremia a la butaca i mesurava cada paraula en un joc d’estira i arronsa que satisfés als dos.
Aquest és el poder de l’entrevista ben feta. Sense introduccions innecessàries, amb proximitat i amb objectius marcats. Hi ha qui cau en l’error de condemnar aquest estil sota el pretext de la incomoditat extrema que suposa per la víctima. Però és precisament en la incomoditat on s’és més sincer, i és precisament la sinceritat la que fa gran una entrevista.
Ni un moment de respir, sense pausa, impecable.
“No pensa plegar ningú en aquest Govern?”
Tot teu, Mònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada