Ser un inútil té la seva gràcia. La teva inutilitat es pot convertir en útil per la gent que t’envolta, produint-los plaers adults al veure la teva manifesta incompetència. Ara bé, no deixes de ser un inútil. I si als teus problemes naturals d’eficiència psíquica hi afegeixes una vessant socialista de la vida, pots confirmar que el teu camí serà llarg i complicat, i que rarament arribaràs mai a Itaca. No desesperis, Hospitalet també té el seu què.
Ahir en va aparèixer un, d’aquests. Un inútil de gamma alta que respon al nom de Miguel Ángel Martín, membre del PSC, i que va expressar al seu Facebook que Mònica Terribas era “mala persona”, “cínica”, “tendenciosa” i, en resum, una “mal follada”. Tots aquests arguments a causa de l’incisiva entrevista de dilluns a José Montilla.
I jo el defenso. El més fàcil seria culpar i destrossar psicològicament a un pobre desgraciat com ell. Però no és més que això, un pobre desgraciat que necessita algú que l’estimi i li acaroni la cara davant una posta de sol inacabable.
Intento trobar alguna virtut d’aquest ésser, però és impossible. Cal recordar que ja va néixer sota el pes dels cognoms més comuns i humiliants que hi pot haver: Martín i López. No és ningú. He intentat buscar-lo pel Facebook, però la invasió sud-americana me l’eclipsa i no aconsegueixo rescatar-lo. Buscant alternatives, m’he reconegut que tot i els cognoms, segurament té una feina destacable i envejable. Bé, president de l’Institut Metropolità del Taxi i vicepresident del districte de Sant Martí. Minut de silenci.
On dius que va néixer? A Montcada i Reixac. Realment és un home amb problemes. Es veu a venir que no se’n sortirà, té la vida massa marcada per tota una sèrie de circumstàncies que no fan més que enfonsar-lo cada dia més en un pou infinit que desemboca en una mort solitària i tenyida d’un vermell partidista. Amb 40 anys, ja és una espècie perduda, sense capacitat de retorn. Igual que els nyus que són abandonats pel ramat quan es tornen xacrosos i vells, en Miguel Ángel ha d’acceptar que la societat se’n va, l’abandona, i ha arribat la seva hora de jeure enmig de la sabana i esperar a notar els ullals desconeguts d’un felí afamat. En Miguel Ángel no és més que un cadàver polític. Un nyu que es llepa les ferides que li ha provocat la vida; unes ferides irrecuperables.
Com deia el magnífic pintor, escultor i artista Miguel Ángel en un dels seus poemes, “eso es todo lo que tengo que decir. Leed mi corazón ya que la pluma es incapaz de expresarse bien”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada