La carretera és addictiva. El camí que vas seguint i el traçat que deixes enrere acostuma a ser excitant i el que menys et preocupa sol ser el que tens davant. En els moments de més esplendor, tothom condueix mig ebri. Per això és tota una sort que, tot i el meu actual estat d’embriaguesa mental i la velocitat que marcava, hagi sabut veure a temps la temible senyal de “Exàmens a 100 metres”.
És una senyal sempre mal col•locada, entre frondosos arbustos que t’impedeixen de veure-la amb claredat. Hi ha qui la passa de llarg. Com més veloç s’és, més difuminada s’entreveu, i això és un perill per a qualsevol conductor universitari. Però jo l’he vist, us ho juro. I tant, si l’he vist. Allà estava, tota seductora, coneixedora del perill imminent que pregona. Mig s’amagava entre branques encara pelades, que no aconseguien ocultar-li la intensa vermellor que emana qualsevol senyal d’aquestes característiques. M’he aturat i l’he contemplat amb la mirada perduda, mentre ella també es quedava quieta, palplantada. És tímida, però coneix la força del seu missatge.
He continuat el camí, ara a menys velocitat, amb tranquil•litat, ordre i organització. Ser a temps per no passar-te de llarg segons quines senyals és tot un alleujament. D’ara endavant només queda que no se’ns cali el cotxe, tot atrotinat després d’haver passat un trimestre a unes velocitats prohibitives. Endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada