L’error més gran que pots cometre a la teva vida és arribar a casa un diumenge a les 7 de la tarda. Possiblement un dels moments més tristos i insubstancials de qualsevol trajectòria humana. Sensació de hores que s’escolen, s’escapen, i quan te n’adones ja és pre-dilluns. No vulguis mai trobar-te amb un pre-dilluns, evita-ho. Corre.
Jo m’he encarat avui amb un pre-dilluns. Tot i ser avisat amb reiteració pel pany, he entrat al joc. A l’obrir la porta de casa, totes les mirades eren amenaçadores. Fins i tot la del moble sabater era colpidora: no tocava arribar a les 7 xato. L’he entès perfectament. El moble sabater i jo sempre ens hem portat bé, a excepció de petites discussions intranscendents típiques de parella consolidada; per això m’ha sorprès que fos ell també qui em rebia hostilment. Així com d’altres m’ho podia esperar, d’ell no.
Tot i així, he cregut que allà hi havia una jerarquia. Havia d’imposar respecte, i he entrat. I ha estat just llavors quan ha aparegut ella. La post de planxar, esvelta, espectacular, per bé que s’ho creu massa. Amb ella sí que mai he congeniat, i encara menys quan vaig deixar-li anar que tot allò era operat. D’acord, va ser un error, però a casa tots ho comentem i crec que no anem desencaminats. Ha tret el cap amb una mirada marcada per la ràbia de qui sap que el seu domini clandestí s’acaba. Tinc entès que quan a casa no hi ha ningú ella imposa un nou ordre, però sense gaires explicacions ha admès sempre que quan entro a casa el seu regnat queda eclipsat. M’agrada aparèixer quan no s’ho espera i sorprendre-la. Vinga nena, recull-te les coses i cap a l’armari, mentre amb un riure de suficiència em guardo les claus a la butxaca.
He avançat pel passadís i el silenci m’alentia. El silenci és el millor radar contra qualsevol velocitat, sempre. Tot fosc, tot molt de diumenge. M’he deixat caure al sofà encara amb la jaqueta, guiant-me amb els llums del carrer, sense tenir un pla estipulat per les properes hores. I han sonat les 7, cada una amb el seu nom: fatiga, ensopiment, lentitud, decadència, desfeta, esgotament, final.
M’han saludat totes elles, al temps que reien nerviosament les unes a les altres i s’allunyaven en direcció a la porta. Per elles la vida començava just llavors, en ple pre-dilluns, després d’haver estat tancades durant hores dins un viciós rellotge de paret que en aquell moment les observava de reüll com se n’anaven, mentre els repassava els prominents culs sota les curtes faldilles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada