105) L'anorèxia turca

La percepció que es té un cop s’abandona terra turca és la d’haver visitat un país que es mira al mirall i s’hi veu esplèndid. Des d’una visió occidental, descobrim com és un país al que se li marquen uns ossos preocupants per tot el cos, però des de dins ells no ho noten pas, i fins i tot es podria dir que es consideren un pèl obesos. Una anorèxia estatal.

Això no és negatiu del tot. Estats Units també basa la seva força en la imaginació patriòtica i l’engany els funciona. Però en el cas turc es té la sensació que hi ha una base de conformitat, més que d’orgull. Són com són, amb milers de mancances i algunes virtuts, i sembla que ja hi estiguin d’acord. Personalment, dubto que arribin a entrar a la Unió Europea, però no per falta de capacitat, sinó per manca de necessitat. Sóc turc, tinc el meu negoci establert des de generacions passades, he viscut tota la vida en aquest ambient de simplicitat al llindar de la pobresa, i no em venguis aventures europees perquè no és el meu lloc.
Tot i així, la competència per abraçar-se a occident la tenen. Recorrent Istanbul te n’adones de la quantitat de pinzellades que procuren pintar una realitat que podria ser txeca o fins i tot espanyola. Així que és un país que no em preocupa excessivament en quant a les seves possibilitats de futur: si volguessin, podrien.

També cal entendre que no vulguin renunciar a una cultura tan assentada com la seva, amb un impacte religiós tan potent i unes peculiaritats que la fan única al món. Potser és la por a perdre la seva identitat el que els impedeix veure més enllà d’un cos que convé alimentar de veritat. En tot cas, no serà per manca d’oferta alimentària: milers de tendes i paradetes inunden una ciutat que basa la seva vida al comerç més tradicional i al contacte directe per vendre des de la més insignificant peça de fontaneria fins la més sofisticada troballa.
És la universitat del comerç. I no es deixaran comprar.