És innecessari comentar res referent a l’atracament ferroviari que estem vivint aquests dies, quan només fa unes setmanes ja vam patir un fenomen d’igual magnitud en ser retinguts aèriament durant hores. Per tant, totes les conclusions que se’n puguin extreure derivaran cap a la crítica que ja es va fer en el seu moment i no aportaran res de nou a l’argumentari.
Tot i així, cal posar sobre la taula i estudiar un curiós hàbit al que ens estem acostumant els catalans del segle XXI i que tots crèiem ingènuament que havia passat a formar part de la història. Un hàbit que de mica en mica va penetrant en el cúmul de tradicions de la nostra cultura i amb el temps n’esdevindrà el nucli dur. Es tracta de l’art del segrest.
Sense gairebé adonar-nos-en, ens segresten diàriament, trencant qualsevol horitzó esperançador que puguem somiar, deixant-nos sense cap llibertat durant hores, dies o anys. El conflicte aeri o l’experiència ferroviària d’aquests dies no són més que petits grans de sorra que augmenten la nostra percepció de viure segrestats per terceres persones. Des del moment en què esperem el canvi que ens ha de tornar una botiguera estràbica o quedem clausurats en un ascensor amb la veïna del quart, la nostra relació amb els segrestos és quotidiana i constant. No hi ha dia en què no haguem de recórrer al temps atmosfèric per intentar trobar una clau que ens obri la porta d’aquella cova plena de merda en la que restem tancats parlant de temes intranscendents amb aquell antic company de classe amb qui t’has creuat pel carrer. Tot plegat arriba a graus exagerats quan un vil pal de fregar ens arracona en un trist metre quadrat sense alè ni provisions per encarar el futur, o una estranya llei de protocol ens obliga a continuar asseguts en sales de concerts inacabables on una flauta travessera et travessa la nit.
Són tants els exemples i tant poques les oportunitats de ser lliures que tenim, que la iniciativa actual dels maquinistes ferroviaris no fa més que tirar més aigua en aquesta peixera perfecta en la que vivim, contribuint així a adequar-nos encara més en la nostra quotidianitat. Aquesta meravellosa quotidianitat anomenada segrest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada