I ara podríem denunciar les excentricitats de Berlusconi i linxar la seva persona sense pietat mostrant un trist to de superioritat que ens fes creure ser menys ignorants. Podríem i podem. I com que podem, seguim a la majoria i passem a formar part del meravellós món oví.
Però si paréssim un moment de pasturar per mirar al ulls del gos que ens manté a ratlla, veuríem com hi ha quelcom que no se’ns explica, alguna cosa que se’ns escapa i que fa que cada dia els prats siguin menys verds del que creu el pastor. De fet, ens n’adonaríem de la merda de prat en el què passem les hores, mastegant, mastegant, mastegant. Veient el panorama, com a ovella rebel i solitària em nego a seguir les directrius de les grans editorials, portades d’informatius i opinió pública. Ja les segueixo obedientment en tots els altres àmbits; em mereixo un bri de llibertat segurament equivocada referent a Silvio Berlusconi.
Segons la majoria d’enquestes, si avui se celebressin eleccions el seu partit Popolo della Libertà les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar malgrat les notícies diàries que arriben intencionadament a les nostres mans, malgrat els atacs constants per desgastar la seva imatge retocada, malgrat aquest interès poc convincent per dibuixar-nos a Berlusconi com la bèstia negra italiana. És possible que ho sigui, però avui tornaria a vèncer.
Aquesta dada mostra com el problema no és Berlusconi sinó l’entorn podrit que el rodeja, que fa que només hi hagi dues explicacions viables: o bé l’alternativa és pitjor o bé el poble és feliç. I cap de les dues opcions culpa a Berlusconi. Ell només ha passat per la política i ha aprofitat l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians. Res més.
Ens estem equivocant si pretenem criminalitzar a Berlusconi pel seu comportament, la seva activitat braguetil o les decisions que pren en un país desenvolupat com Itàlia. No estem parlant de regions tercermundistes, sinó d’un estat integrat a la Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons què.
I ho toleren. I Silvio s’hi recrea. Perquè a un nen només fa falta que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada