83) El (no) convidat

Des de fa unes setmanes tenim l’oportunitat d’escarxofar-nos al sofà cada dilluns amb plena confiança de que el fet de mirar la tele no ens assenyala com a incults ignorants. Tenim una bona excusa feta a mida: El Convidat. Possiblement un dels espectacles televisius més ben travats i amb un tracte més meticulós dels que conformen la graella actual. Una estona agradable en la que aprofitem per descobrir l’interior de personatges que fins ara tenien massa exterior, només una façana robusta que no acabava de trencar-se mai, sense deixar entreveure res més enllà de quatre geranis en un balcó. Quatre geranis, això sí, amb una olor que enamoraven i pressuposaven la bona harmonia que hi hauria a l’interior de tal façana.

Pensant-ho bé, però, el que estem fent és el mateix que des d’anys enrere duen practicant les viscoses cadenes estatals, intentant rascar en el vessant més personal del protagonista. L’única vital diferència és el tarannà català amb que es realitza aquí: sense mal gust, amb el sentiment de correspondre l’afecte, detallant moments únics i allargant silencis impossibles a la televisió. Aquests trets són els que distancien una voluntat de l’altra. Uns són convidats amb les portes obertes perquè descobreixin pausadament l’amfitrió. D’altres busquen amb insistència arrencar qualsevol secret que el protagonista no vulgui mai desvetllar. Dues maneres d’entendre una idea similar.

Només hi ha una particularitat que em sorprèn en tot aquest afer, i és la fal•lera entusiasta que s’ha desfermat per l’originalitat de tal programa. No aconsegueixo entendre-ho, ja que no és nou que algú sigui convidat (o s’autoconvidi) en qualsevol lloc. Els catalans en tenim una bona mostra, però sembla que la rutina ens ha dut a oblidar-ho. A Catalunya ja fa temps que patim un autoconvidat que s’ha instal•lat a casa nostra per un cap de setmana de set anys. Hi menja, hi dorm, hi viu perfectament, sense preveure la molèstia que causa a l’amfitrió. I l’amfitrió, desgastat i inservible, sembla que hagi estat consumit pel costum, sense esma per revoltar-se.

Fins el dia en que l’interfecte se n’adoni que autoconvidar-se a les cases dels altres és mesquí, impresentable, i potser faci les maletes per anar-se’n altre cop reclòs a casa seva, vestit de solitud i lamentant tots els perjudicis que hagi pogut causar. Aquest dia arribarà, segur, i tant pot ser un dilluns, com un dimecres o un dissabte... Qui sap, fins i tot un 28 de novembre.