L’octubre ha dut una dosi de coherència momentània al govern espanyol. Hi ha hagut una remodelació substancial de ministeris i ministres, amb alguns d’ells canviant de maleta, d’altres canviant de feina, i d’altres que ja revisen el cost de la vida en altres països paradisíacs. Aquest enrenou em fa especialment feliç per un aspecte concret que jo mateix vaig reivindicar el 2008, amb escàs suport: la inútil voluntat d’igualtat de gènere a l’hora de repartir el poder.
Quan Zapatero va guanyar les últimes eleccions i concretà els sacrificats que ocuparien un ministeri, ho va idear tan sols pensant en aquest concepte tan perillós i populista com és la igualtat de sexes. I seguint la seva doctrina lamentable, intentant acontentar el llefiscós col•lectiu de feministes demagogues, va repartir les tasques de manera que finalment quadressin 9 dones i 9 homes al govern. Queda clar que no es feu en funció precisament de les qualitats intel•lectuals dels candidats, sinó que es va triar tenint en compte que els percentatges de gènere havien de ser iguals. D’aquesta manera es limitava la possibilitat de formar un bon govern, ja que s’estava eliminant la meitat dels candidats per a un ministeri per la simple raó esmentada: “Potser tinc un candidat home que és millor, però aquí toca dona”.
Fruit de tanta tonteria entre mascles i femelles, es va arribar a crear (atenció) el Ministeri d’Igualtat, que és un dels invents més decisius que s’han creat a Europa després de la roda i l’electricitat. De fet, el situaria rivalitzant en transcendència amb la penicil•lina. Ara, però, hem vist com aquesta invenció ha passat a ser eliminada, així com nombroses ministres femelles que han recollit necessers dels seus despatxos per anar a solucionar altres batalles lluny del govern. En resum, amb el nou executiu la xifra ha passat a ser més aviat negativa de cara a les dones, que veuen com els temibles mascles tornen a dominar el poder.
Felicito a Zapatero per la decisió presa, abandonant l’estúpida mentalitat passada i apostant pels que deu creure que realment poden proporcionar un servei més eficient a la població. No confonguem les coses: la meva oposició no va destinada al fet que qui disposi del poder siguin dones, sinó al fet que qui disposi del poder siguin dones perquè toca, descartant millors alternatives.
Ara toca eficiència, no populisme barat. I si un hàmster ens la pot proporcionar, seré el primer en anar a buscar enciam i pastanagues perquè ens tiri el país endavant.
oooohhh!! Fantàstic Carles!! Sobretot l'última frase!!
ResponEliminaEstic d'acord amb la idea general però crec que hi ha matisos a resoldre. És a dir, estic d'acord que és absurd dur a terme una repartició matèmatica dels ministeris i que resulta descaradament evident el motiu. I estic d'acord que és possible que una dona estigui ocupant ineficaçment un ministeri mentre en el mateix partit hi ha home que podria fer-ho millor, no ho discutiré.
ResponEliminaEl que penso a part de tot això és que cal destacar que, curiosament, aquest debat no existia quan només hi havia homes al govern. Si un ministre era inepte (cas freqüent) mai s'entrava en el debat de si era possible que hi hagués alguna dona en el partit que fos prou vàlida per ocupar el seu lloc, com tampoc es qüestionava el fet de la inexistent presència femenina en la política. Simplement perquè se sobreentenia que si era així, era per alguna cosa.
No succeeix així en el cas contrari. Zapatero guanya les eleccions i de sobte arriba una quantitat ingent (respecte al que havia succeit anteriorment) de dones al govern i tothom es posa les mans al cap preguntant-se constantment per la validesa d'aquestes dones i assumint que han arribat al lloc on són, no per les seves capacitats i aptituds si no pel que tenen entre les cames. Reitero, mai ningú es va qüestionar si Zaplana havia de ser ministre, però en canvi Carme Chacon ha estat posada en dubte des del minut u.
És clarament perceptible que en l'inconscient de tots hi ha un masclisme inalterable, poc reconegut per estar massa assumit.
Quant a la suposada inutilitat del ministeri d'igualtat...
Pensa en el que significa morir d'una pallisa, o d'una ganivetada. Pensa en el nombre de dones que moren d'aquesta manera i pensa amb quina freqüència. Després pensa el perquè, i diguem que vivim en un país on tots som iguals.
Estic força d'acord amb tu, Carles. S'ha ficat seny (una mica) i ordre (una mica) en el govern del país veí.
ResponEliminaDe cara al debat sobre el qüestionament absolut i des del minut u de les ministresses: a Maria Fernández de la Vega no li he sentit més crítiques que les de vestir hortera i, a més, la seva feina i la seva lleialtat zapaterista es veu recompensada amb una poltrona al Consell d'Estat (un d'aquells òrgans que no serveix per res però que són de càrrec vitalici...); a Gómez-Sinde, ministra de Cultura actual, tampoc se la critica per inutilitat, però si que es feia amb un dels seus més propers col·laboradors, l'ex-director general pel cinema Ignasi Guardans; d'altra banda, ens trobem amb casos tan flagrants com les contínues crítiques a Joan Clos o a José Montilla (aquest últim ja en el seu càrrec de ministre d'Indústria com a President de la Generalitat) que van ser qüestionats per tots els mitjans des del dia u i que només eren allí per complir amb la quota catalana dins del Govern... I, per acabar aquest tema, què és l'acumulació de càrrecs i de poder per part d'Alfredo Pérez Rubalcaba dins el nou Govern sinó, al cap i a la fi, el qüestionament claríssim dins del PSOE de que Zapatero no s'aguanta per enlloc i es busca un valor segur per afrontar els duríssims anys de final de legislatura? Pensem-hi abans de parlar sense coneixement de causa.
Tot i així, sí, reconec que hi ha certes dosis de masclisme establerts de forma perenne a la societat espanyola, de la mateixa manera que també hi és cuallada una baixa consciència democràtica (les xiulades en els actes d'homenatge solemne del 12 d'octubre en són la gran mostra del no-respecte cap a res). Temps al temps, són garrulos però n'acabaran aprenent, igual que la resta d'Europa (oh, Europa!) s'ha arribat a la normalitat en aquest aspecte.
I de cara a la utilitat del ministeri d'Igualtat, el qual era una xacra per tots els ciutadans, quin sentit té crear un ministeri poc dotat de recursos humans i materials la feina del qual no és ni pot ser independent de la d'altres departaments, sinó tan sols complementària d'aquests? El ministeri era una broma de mal gust (començant per la falsa rialla de la ministra Aído) en tant que des de l'inici estava incapacitat per complir amb les funcions que en les perverses ments dels publicistes socialistes havien pres forma. La fòrmula adequada hagués estat la creació d'una Comissió Interministerial que englobés aquesta visió, o la creació de Subsecretaries d'Igualtat a cada departament de forma que vetllés per segons quins paradigmes.
ResponEliminaEn quant al cas que s'esmenta les solucions passen per fer una reforma del Codi Penal, crear un departament propi sobre la matèria dins del Ministeri d'Interior i/o del Ministeri de Justícia, crear institucions dins del Poder Judicial (una de les branques fonamentals de l'Estat) especialitzades en la lluita a tal efecte o tres mil i una més que no se m'arriben a acudir que haguessin suposat evitar la creació d'un nou ministeri, cosa per la qual la oposició en temps de retallades no pot fer més que criticar (i el temps li ha donat la raó).
Finalment, i això és un parell de coses que has descuidat, Carles, em sembla molt greu que un dels ministres més capacitats de l'anterior Govern, Miguel Ángel Moratinos, ministre d'Afers Exteriors, hagi estat defenestrat d'aquesta manera. El seu cessament ni li va ser comunicat, sinó que haver d'enterar-se'n per la premsa, amb el ridícul públic que això suposa. Un poc respecte espectacular del presidente Rodríguez cap a la feina ben feta del ministre. La segona cosa és l'intercanvi a la cartera de Treball: surt un ministre que ha aguantat les vaques magres i fins i tot una vaga general (i no vull valorar la seva tasca per desconeixement, tot i que suposo que és un d'aquells ministeris, igual que Cultura, que no serveixen per res ja que la majoria de competències està trasllada a les comunitats autonòmes), arriscant per un retràs de l'edat de jubilació per exemple; per substituir-lo per un sindicalista (llençant la tovallola), llurs preferències seran acabar les reformes empreses per l'anterior ministre.
És un cúmul d'incoherències... Sigui com sigui no ens oblidem de cridar, esclar que sí, Trini tu puedes! Et felicito, fill!