81) Roba'm el cor, Barcelona

Un dels problemes de tenir 19 anys és que tot el que hagis pogut viure fins al moment és fàcilment superable. Fins i tot els ídols de masses canvien i els antics herois passen a desaparèixer sense pena ni glòria, substituïts per noves icones. És el meu cas. Des d’avui tinc un nou referent a seguir, un nou monument a construir, una nova divinitat a adorar... en definitiva, des d’avui esdevinc plenament creient.

L’ésser superior en qüestió és Gerard Kerr. Un bon home irlandès amb un aspecte lleugerament sospitós de lentitud cerebral que ahir es va confessar davant l’opinió pública afirmant que quan va estar de vacances a Barcelona durant 5 dies aquest estiu, va patir un robatori cada un dels 5 dies. Espectacular. No tinc paraules per descriure la tristor que m’ha ocasionat la notícia, que a la vegada proporciona a Kerr la condició de crack mundial a punt per ser alabat per fans incondicionals del seu destí. Aquest home tindrà un plat a taula sempre a casa meva i, si cal, m’ofereixo a atracar-lo altre cop per si encara no ha saciat les ganes de tastar la benevolència barcelonina.

Estic d’acord en que el mèrit de l’home pot veure’s reduït degut a que jugava en un camp fàcil en temes de delinqüència com és Barcelona (equivalent a un Rayo Vallecano futbolístic), però tot i així no deixa de ser esplèndid que en la seva primera visita oficial rebentés totes les apostes amb un 5-0 brillant. A més, segons ha explicat ell mateix, quatre dels cinc robatoris que patí foren amb violència i forta agressió. És a dir que no només es tracta d’una golejada convencional, sinó que el joc fou magnífic. Què més es pot demanar en un feu de la llibertat mal exercida i la tolerància mal controlada com és Barcelona?

Aquests dies Gerard Kerr ha tornat a la ciutat comtal perquè diu que vol buscar els lladres que el van assaltar. Sí senyor. Ha tornat a l’arena, a peu de camp, com un heroi que encara aspira a reeditar èxits sense mirar enrere i només pensant en glòria futura, que encara pot ser millor que la present. Poc es pensa del perill que comporta tornar a provocar a Barcelona...

Ai, Barcelona...
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Jacint Verdaguer.