80) Laportistes o rosellistes

Al Barça compartim un defecte en comú amb Hugo Chávez: ens va la marxa. No ho podem evitar, ens flueix per la sang un ànim revolucionari autodestructiu que, al capdavall, és el que ens dóna plaer. Els gols no són més que un element complementari que ens esbossa un lleuger somriure; el veritable sentit d’un blaugrana és que hi hagi ambient en altres àmbits que no siguin l’estrictament esportiu.

Amb l’Assemblea d’aquest cap de setmana el Barça ha demostrat un cop més que li va la marxa, tal com ho demostrem quan decidim casar-nos o que ens governi aquell polític o l’altre. El soci tenia dues opcions, que passaven per oblidar el passat econòmic de l’entitat durant l’era Laporta o bé córrer cap a casa per enllestir fusells i cascs i iniciar una guerra civil interna sense data propera de caducitat. Òbviament, hem decidit anar a encarregar pólvora als xinesos del carrer Trafalgar.

Era una decisió complicada, per tot els riscs que comportava qualsevol de les dues bandes. Si perdonàvem Laporta, el culé prosseguiria la seva vida amb un canvi facial evident, ja que la cara d’idiota es distingiria des de Kazan. Però si condemnàvem Laporta, no hi hauria bon resultat esportiu que valgués entre la tensa mala maror entre laportistes i rosellistes. Finalment serà aquesta última la tònica general que imperarà durant els propers mesos, convertits tots en un bàndol o en un altre com en les grans divisions de la història: Mortadelo o Filemón, republicans o demòcrates, mar o muntanya, Coca-cola o Pepsi, paper de vàter sortint per sobre o paper de vàter sortint per sota.

Jo no disposo d’una opinió ben definida. Segurament estaria a favor del judici si hi hagués la certesa que en una setmana tot quedaria resolt. Ja que no serà així, em fa una certa mandra haver de començar aquest llarg procés de mala llet i apunyalaments continus. Però ja se sap que per molt que el Barça sigui més que un club, la pela és molt més que la pela. Amén.