92) Resum gratuït del debat

El debat d’aquest passat diumenge, des d’una opinió personal de jove inconformista que havia calçat Vans no fa tant temps, ens ha deixat una sèrie de conclusions interessants si repassem individualment el paper dels candidats durant la sobretaula vespertina a Can Cuní.

Albert Rivera:
Segurament el més convincent de tots fins que la caixa de pandora amb forma de llengua catalana irrompí al plató. Independentment dels arguments que defensava, ho estava fent d’excel•lent en tots els aspectes: clar, concís, atrevit, tractant de tu a tu a les grans forces polítiques. Tot el treball s’esfondrà amb l’innecessari i populista canvi de llengua i el continuat destorb durant les explicacions dels altres candidats.

Joan Herrera:
En la seva línia d’inutilitat ecològica, va intentar lligar qualsevol temàtica que es tractés (economia, llengua, infraestructures...) amb l’energia renovable i tot un món verd impossible. Mas li va deixar ben clar que si fos per ells “Catalunya ja faria trenta anys que estaria aturada”. Les seves intervencions no van ser errònies, malgrat que les vestia d’un punt d’humor que tinc dubtes que l’afavorís, tractant-se d’un candidat tan jove. El seu màxim error estratègic va ser encarar-se contínuament amb Camacho, quan no és ella qui li pot robar vots, sinó les altres forces d’esquerres.

Alicia Sánchez Camacho:
Bastant desapercebuda tenint en compte les seves grans qualitats retòriques. Va intervenir menys del que s’esperava només per confirmar allò que ja tothom sabia. Tot i que segur que no li constava al guió, decidí apuntar-se a la guerra lingüística d’Albert Rivera, tirant per terra qualsevol credibilitat mentre algú deuria enyorar Josep Piqué per alguna cantonada. Li falta aprendre a fugir d’estudi amb un pèl més de picardia, no va acabar de saber com frenar determinats records al passat que li llençaven republicans i ecologistes.

Joan Puigcercós:
Força correcte i encertat en les seves intervencions. També decidit a l’hora d’ensenyar la poteta a Mas i gairebé portar-li el diari al llit. És possible que la seva aparició ahir li faci recuperar vots perduts en aventures laportistes. L’única però transcendental incongruència en el seu discurs es basa en el fet d’haver format part durant set anys d’un govern tripartit amb nul•la identitat independentista que tan pregonen. Una llosa que els pesarà massa de cara al proper diumenge.

José Montilla:
Totalment desesperat, va sortir des del minut 1 amb els davanters pressionant la defensa rival, però aviat tota la potència es va desfer amb declaracions irrellevants que només van trencar-se davant l’atac continuat a l’educació dels seus fills respecte l’ensenyament públic i, sobretot, quan la llengua catalana començava a ser clavada en una diana. Va sobresortir llavors com a fervent defensor del català, encara que tota la seva voluntat s’esvaís amb una pèssima oratòria. Va anar a menys fins que la proposta del debat va estar a punt de cremar-li a les mans, en cas que s’hagués fet aquella mateixa nit.

Artur Mas:
Va actuar de la manera més còmode que pot actuar algú que té massa a perdre i poca cosa a guanyar: aparicions esporàdiques i prou encertades, tot i que no excepcionalment brillants. Durant llarga estona, els altres candidats van optar per esbatussar-se entre ells, així que decidí que no calia arriscar. Se’l notava un pèl cansat, amb ganes que s’acabi una campanya que li deu semblar eterna. Els últims minuts foren els millors, quan deixà abatut a l’encara President amb una sensacional contrapregunta a les inquietuds de Montilla sobre si pactaria o no amb el PP.

Tots dos tenen una segona part vital on es jugaran mig títol durant el cara a cara. I la Ponferradina no sempre remunta a tot un Barça...