Mourinho no surt de la banqueta. Es tanca a casa, sense obrir portes ni finestres, amb fortor a florit i mitjons bruts pel terra. Mourinho no fa tractes amb el sol, i prefereix recloure’s ell i el seu ego en la foscor d’una trista banqueta on els rajos no hi arriben, on la llum artificial passa de llarg i la vergonya s’hi instal•la amb roba d’hivern i també d’estiu, pel que pugui ser.
Només l’acompanya una intel•ligència desbordant, que de vegades l’obliga a pagar uns peatges costosos, com el que va abonar al selecte Camp Nou, poc acostumat al menjar ràpid. La teoria de focalitzar tota l’atenció en el seu personatge per així aïllar de pressió als jugadors no sempre funciona, i quan no té èxit el ridícul el mira als ulls tractant-lo de tu. Llavors se’l veu esquifit, tímid, sense res més que un cognom que li exigeix continuar sent qui era abans de la derrota.
Mourinho no va sortir de la banqueta, però el seu estil de joc ni tan sols va baixar de l’autobús. I això diu molt de qui actuava a la gespa, que no va permetre que actors amateurs desbanquessin a grans patums consolidades en l’art de la perfecció. Deia Susan Sontag que la perfecció no existeix, i que si existís seria monstruosa. Mentia. La tenim davant nostre, esvelta, sincera, humil, treballadora i constant. I es presenta espectacular, d’una bellesa hipnotitzant, ideal en un món encara d’homes com és el futbol.
Mourinho no surt de la banqueta, i no en surt per no haver de pujar a un escenari on tots els papers li vénen grans, on res pot millorar-se, on tot funciona per inèrcia volguda. Només té l’opció de mirar de reüll per sobre la catifa verda i adonar-se’n d’una vegada que, efectivament, a Catalunya ens agrada el teatre. Teatre del bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada