95) Conclusions d'un 28N

Un poble que només té la capacitat de parlar cada 4 anys no és el poble més loquaç del món. Tot i així, quan ho fa convé que se l’escolti per començar a preparar-li el torn de paraula altre cop el 2014. I així successivament, fins que algú amb dos dits de front reclami articular sons més freqüentment que no pas a cada final de legislatura. Mentre això no passi, haurem de cridar amb consistència només quan toqui i tornar ràpidament a pasturar per les tranquil•les muntanyes de la innocència ciutadana.

Ambtot, d’aquestes eleccions se’n poden treure conclusions, tal com succeeix amb tot a la vida menys amb Carmen de Mairena. Així, la primera evidència és que els catalans han obsequiat al Partit Socialista amb una subvenció quantiosa per tal que puguin permetre’s els millors psicòlegs europeus, que siguin capaços de reformular-los una mentalitat que ha quedat obsoleta, trista i inconsistent en un segle que ja no té el martell com a factor clau de supervivència, sinó l’iPad. Els costarà tornar a convèncer, malgrat el potent vot incondicional amb gust a gazpacho del que disposen.

Un altre fet a destacar és l’excessiu component freak que capitaneja el moviment independentista. S’ha produït una banalització del missatge que només aconsegueix que aquells que se senten indecisos i confusos en qüestions d’aquesta mena, optin finalment per la prudència conformista i vulguin desentendre’s de llunàtics impresentables barallats entre sí. Potser per aquesta raó, el Parlament entrant tindrà una disminuïda porció de diputats clarament independentistes, quan el sentiment real és un altre. La mostra més clara és Esquerra Republicana, una tragèdia. Buscada, però tragèdia.

Finalment, la tercera gran anàlisi és que Catalunya ha triat un govern fort, potser influenciats pel fantasma del vot útil, i l’auge del centre-dreta amb l’objectiu que tothom remi en una mateixa direcció: arribar allà on acaba la “i” de crisi. I qui ens pot acostar a aquesta finalitat no és un programa progressista i somiador, amb amiguismes i nul•la cultura de l’esforç, sinó aquells qui saben sacrificar el que calgui per entrar en una nova etapa on les ganes i el sentit comú governin per sobre del populisme fàcil d’esquerres i la incompetència.

Veurem com evoluciona el país. Ni res serà fàcil, ni ningú serà dòcil, però és precisament quan s’hi posa el coll que algú te’l pot escapçar. No abans.