Gairebé dues hores que no van ser gaire més de dos minuts a la velocitat d’un segon. El món continuava rodant fora del Palau de la Música, però qui era dins es refugiava de qualsevol preocupació oblidant totes les incompetències globals i entregant-se a la màgia d’un malalt musical anglès que va impressionar al crític més exigent. Els grans diccionaris de la llengua són quatre pàgines mediocres si el que toca és definir Jamie Cullum. Però es podria rescatar algun adjectiu abans de llençar la biblioteca al foc: únic, captivador, boig, increïble, increïblement real. I prou. Que cremin al foc amb virulència Pompeu Fabra i la seva incapacitat descriptiva d’herois.
Cap partitura que l’acompanyés, improvisacions prodigioses, una banda plenament congeniada i un públic que al primer minut ja era mentalment a l’escenari amb ell. Un piano que mereix un monument per la seva soferta resistència al maltractament, amb l’estrella pujant-hi a sobre en nombroses ocasions i unes tecles que amb prou feines seguien el ritme d’unes mans nervioses que anaven més enllà. De sobte la banda desapareixia i cedia el pas al geni que volia jugar al solitari amb el piano, inventant noves sensacions inaudites fins al moment, i quan semblava que ja havia acabat hi tornava per rematar la conversa inacabada.
Moments de pell de gallina on el públic es convertia en un cor professional, sota la direcció d’un Jamie que havia abandonat instruments per portar la batuta i dirigir a la massa que tenia al davant, com un nen, un nen prodigi. Anava i venia del piano, seient puntualment mentre seguia el ritme amb el peus amb una energia encomanadissa.
Van sonar totes les obres d’art, totes les catedrals de la música que ha regalat durant els últims anys. I mentre s’esgotaven ja les que serien les últimes notes, algú li regalava una rosa caiguda des del primer pis, obeint així al prec que ell mateix havia protagonitzat a l’inici invitant a que tothom se sentís com a casa seva, que la gent cridés, plorés, ballés, i que llancés tot el que volgués a l’escenari. Tothom era un nen ahir, sota el gran vitrall solar que il•lumina el Palau.
Ovació infinita, mentre les divuit muses modernistes de l’escenari encara reclamaven please don’t stop the music...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada