Déu n’hi do com molem. Som la modernitat personificada, la revolució alegre, la transgressió autèntica que combat qualsevol element contrari al nostre pensament. Ningú ens tomba, mentre posem a ratlla a qui tinguem al davant. Resumint, als catalans ens agrada ser com som i ens desagrada l’Església Catòlica. Bàsicament seria això.
Fa un parell d’articles ja vaig propugnar la meva pacífica indiferència davant la visita de Benet XVI a Barcelona, al•legant que per desgràcia les moltes bones accions que desenvolupa l’Església queden eclipsades voluntàriament per una actitud medieval vers el segle XXI. M’hi reafirmo. Ara bé, durant aquests dies el meu sentiment de llàstima ha anat basculant de posició al veure segons quins comportaments de gent estranya que barreja la seva oposició a les religions amb l’esport olímpic de criticar a bisbes i cristians. És força trist carregar contra l’Església per simple amor a la moda, perquè toca, perquè són la colla de vells inútils que gairebé per llei acaben rebent per totes bandes. Lapidar-los sota l’escut de ser contraris a les religions que tot ho dominen en general és una excusa deplorable quan després aquests mateixos moderns artificials es tanquen a casa davant els quatre crits d’un imam o un líder budista. Si som tan avançats i cosmopolites com per viatjar en low cost i engolir grans de raïm ja envasats per Cap d’Any, també hauríem de ser-ho quan se suposa que ens oposem a totes les religions, totes. I cridar que jo no t’espero Papa, però tampoc t’espero islamista, no t’espero jueu, no t’espero budista. Ni a tu hinduista, ni a tu tampoc confucianista.
Però no és així. La rebel•lió religiosa té un recorregut limitat, que acaba allà on acaba el cristianisme. I així, amics ciutadans del món, no es va enlloc. Només aconseguiu fer el ridícul davant l’atreviment cap als més fàcils d’atacar i la por cap a d’altres més temuts. Quina coherència més restringida, més falsa i infantil...
Entre uns i altres se us hauria de caure la cara de vergonya. Els contraris per humiliar sempre al mateix alumne esprimatxat i dubtós , i l’alumne per provocar conscientment al seu entorn amb accions qüestionables. Però no oblideu que compartiu aula amb altres impresentables que convindria repassar de tant en tant, amb la mateixa força i consistència que utilitzeu per esbatussar lliurement al cristià de torn. Ser modern també implica ser valent.
Entenc l'argument i fins a cert punt el comparteixo, en el sentit que és cert que hi ha masses absurdes de gent que els agrada anar pel món cridant: "la religió és una merda, el pla Bolonya privatitza i anem a reventar alguna cosa perquè som uns antisistemes de la hòstia".
ResponEliminaJo no hauria anat a manifestar-me en contra del Papa, bàsicament perquè qui l'espera té tot el dret d'esperar-lo i gaudir de la seva visita.
Però sincerament, preferiria que no hagués vingut, més que res perquè preferiria que no existís. Perquè no crec que sigui gaire bona l'existència d'uns reis absolutistes de la moral i la veritat inqüestionable.
Dit això... trobo una mica agosarat dir que qui es considera contrari, o en total desacord amb l'Església és un modernillo curt de gambals.
Perquè potser abans hauriem de distingir entre Església catòlica i religió catòlica.
Segons el meu parer la religió en sí, a més d'una creença, és un sentiment o pensament profund, íntim i privat. Per tant és absurd estar encontra d'una religió, perquè és absurd estar en contra del sentiment d'algú. Ningú està en contra del budisme per exemple perquè és un sentiment viscut per qui vol, i a qui no ho vol no li afecta, m'entens?
Crec que no van per aquí les crítiques.
Ara, l'Església és una institució. Per tant, compresa, conduida, organitzada per persones. Persones que fan una feina admirable, i persones que la caguen fins el fons. Persones que hi són mogudes per motius nobles i persones mogudes per motius qüestionables. Al cap i a la fi una institució plena de normes i judicis pels altres, funcionaments discutibles i silencis il.lícits.
Reitero que és cert que hi ha molt imbècil colat, però també és cert que quan molta gent és mou per un mateix motiu, per alguna cosa és.
Però no crec que això preocupi a una institució tan poderosa. Seguirà sent l'alumne forrat que controla la situació, amb escortes i una bona vida assegurada, que mai ha sabut que és ser un alumne esprimarxat i dubtós, ni ho sabrà mai.
La presència de Benet XVI a Barcelona ha estat fonamental pels creients i interessant com a fenòmen sociològic pels que tenen poc interés per la religió. Ademés des d'el punt de vista econòmic un éxit. Espanya ha gastat 1.900 milions a Afganistan on per cert han mort 94 militars i ningú s'ha queixat, per tant és absurd tornar a insistir amb els 1,4 milions de la visita del Papa. És un Sant Pare dialogant que reconéix les errades d'Església Catòlica. Des l'el punt de vista de la nació catalana ha estat una ajuda importantíssima per situar Barcelona i Catalunya al món a través d'unes inmillorables imatges de Tv3. En Martínez Sistach ha estat el personatge clau que ha fet posible la visita.
ResponEliminaEstic d'acord amb les opinions de la Galeria d'Art Montoliu que avui ens patrocina. Cal diferenciar entre l'Església i la religió. Posem per cas: jo, com a catòlic que sóc, personalment no em feia gràcia la visita del Papa, però vist el profit polític que se n'ha tret em sembla un episodi remarcable i cabdal (de fet només per veure la cara d'en Rouco mentre Sa Santedat parlava en català era prou per pagar entrades al cine).
ResponEliminaLa religió són sensibilitats. L'Església és l'empresa (la més antiga del món, recordem-ho) que les canalitza, de la mateixa forma que hi ha editorials que publiquen llibres de poesia o fan apostes per segons quins autors.
L'Església, en la seva diversitat, conté matisos i la fan moldejable segons cada poble, donant-li la profunditat escaient en cada cas.
Per últim, també tens raó, Carles, quan dius que atacar l'Església catòlica surt de franc, suposo que si fèssim atemptats suïcides en nom de Déu no seria així...