86) Sóc un Sant

La meva història encara no l’he explicat a ningú, i tampoc veig ara cap raó per ocultar-la. Ja som tots prou grandets com per deixar d’amagar el passat i témer el futur. I avui em ve de gust obrir el meu vessant més antic i personal.

Jo vaig néixer en un castell. Sí, austeritat regnant. Pot semblar excessiu, prepotent fins i tot, però la fortalesa d’Arona, tocant el llac Maggiore, fou la que em veié entrar en aquest món de perills i maldats el 2 d’octubre de fa aproximadament 472 anys. Fa massa temps d’aquell moment, però puc arribar a recordar l’ambient d’exquisidesa social que es vivia al meu voltant. Més endavant, durant la meva infantesa ja vaig anar donant mostres de gran serietat i devoció, mantenint un posat d’intel·lectualitat difícil de seguir si no s’hi tracta amb freqüència. Tal fou la meva atracció per les altures que amb només dotze anys el meu tiet, en pau descansi, em va cedir la rica abadia benedictina de Sant Gracià i Sant Felí. Ell, en Juli Cèsar (o Tito Juli en confiança), era un home d’extrems, que acostumava a aparèixer per casa més amb un temple per regalar que no pas amb uns pantalons del Zara. Un solter triomfador sense escrúpols.

Em vaig escapar a Milà, encara sense Ryanair que guiés les meves expectatives viatgeres, per aprendre llatí, llengua que esdevenia crucial si volia continuar amb la potent ambició eclesiàstica, tot i que per aquelles èpoques ja es trobava ferotgement perseguida pel català. S’ha comentat que a la universitat tenia certa dificultat de paraula i que els mestres em consideraven un pèl més lent del que solia ser habitual. Ho desmenteixo, del tot incert. Infàmies que només tractaven de desprestigiar la meva carrera d’èxit. L’enveja corromp el món.

Per tot això he decidit canviar de centre educatiu, trobant-me ara a la Universitat Pompeu Fabra, amb no gaire més sort de la que he gaudit fins avui. De fet, fa poques setmanes vaig ser víctima d’un atemptat organitzat per l’orde religiós dels Umiliati, que des d’Itàlia van tramar durant mesos un pla malèfic per disparar-me mortalment mentre pregava amb tota tranquil·litat. Ambtot, tal acció només aconseguí ferir-me una reduida part de l’espatlla, i segurament gràcies a aquest fet ara sóc considerat com un sant per la resta de la comunitat universitària.

Per mi és tot un goig que m’anomenim amb sorneria “Sant Carles”. Molt millor que no pas ser un super home normal.
Amén.