Després d’una setmana de contacte diari amb l’Ara, em sento capacitat, malgrat tot, per fer-ne una valoració sincera. A grans trets he d’expressar la meva grata satisfacció amb el que llegit fins avui, però a la confessió caldrà afegir-hi lletra petita, vital des del meu punt de vista.
El primer objectiu amb el que va néixer el diari era el de la transparència i rigor informatiu, procurant tapar les sigles de qualsevol partit polític amb informacions que passessin pel sedàs de l’objectivitat. I de moment, s’està aconseguint. S’està aconseguint dins d’uns paràmetres altament marcats pel catalanisme i la reivindicació nacional, però amb això ja s’hi comptava. Tots sabem la ideologia general dels promotors del projecte, així que cal admirar la momentània imparcialitat que s’hi detecta. De fet, estan obligats a continuar amb aquesta tònica si no volen ser un destorb més de paperassa tendenciosa en un racó de quiosc.
El disseny és seriós. Ja vam comentar que, desgraciadament, al món catalanista li convé una correcció i formalitat extrema si vol ser escoltat i pres en consideració. I la seriositat hi és, amb l’excepció d’alguns invents prescindibles a les seves primeres pàgines, massa estètics i poc profunds. Les portades mereixen una menció a part: exceptuant la de l’estrena, les següents podrien equiparar-se a magazines comarcals de dubtós interès. Molt fluixes, sense cap ham a mossegar per part dels possibles compradors més enllà de la il•lusió dels primers dies. S’escuden en l’originalitat, però altre cop es cau en la problemàtica català-seriositat. Cal un canvi urgent.
Pel que fa a l’opinió, és evident que l’Ara disposa de bons articulistes, encara que hi ha noms que arriben a embafar, per insistència. Hi ha vida rere el mur de trajectòries consagrades, i no aniria malament fer-hi una ullada, pel que pugui ser.
La percepció global, però, és força positiva. Això sí, des de fora és necessari projectar consells que puguin ajudar a construir un diari de referència, que descarti segons quin públic més assequible si cal, per tal d’erigir-lo com el diari distintiu de tota una generació. És gairebé una obligació, i és el moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada