Carta a Cornelia Prüfer-Storks (Ara)

Vas assenyalar amb dits acusadors el cogombre espanyol, afirmant que aquesta hortalissa hispana era la causant de tots els problemes soferts. No disposaves encara d’un resultat definitiu, no tenia prou base científica, no es podia confirmar amb tota seguretat, però vas optar per parlar i donar explicacions. Unes explicacions segurament falses i mig improvisades, però calia parlar per tranquil·litzar a la teva població hamburguesa, perquè el teu càrrec va lligat al benestar del teu poble, i no al del poble espanyol. Quina importància té arruïnar un sector de l’economia ja tocada d’un altre país? És igual, deuries pensar, haig de vetllar pels interessos de la gent d’Hamburg. I puc assegurar-te que has complert amb aquests interessos i t’has guanyat el sou, responent a les seves inquietuds amb acusacions contundents.
Ara, però, rectifiques i confesses que el cogombre espanyol no és la font del problema. No calia, Cornelia. Des de la península, i crec que parlo també en nom de tots els països, estem disposats a sacrificar els anhelats ingressos que faci falta per tal que la teva gent tingui respostes ràpides a les seves preocupacions. Estem aquí pel que calgui, Cornelia.

Paradoxes (La Vanguardia, Avui, El Punt)

La paradoxa es vivia al voltant de la plaça Catalunya. Uns reclamaven pa, d´altres festejaven el circ. I entre uns i altres es respirava l´ambient d´una societat activa, que lluita pel que vol i esclata pel que li donen. Una societat que, malgrat tot, encara conserva l´esperança per construir un món millor i a la vegada elimina qualsevol possibilitat de tornar a viure un moment d´èxtasi igual. Un país, en definitiva, que viu entre paradoxes que el fan cada dia més viu. Felicitats a tots!

Per què no acampo? (Ara, Avui, El Punt)

Perquè el moviment creat des del 15M ha quedat monopolitzat per col·lectius propers a l’esquerra que intenten apropiar-se’l. Perquè l’anhelada transversalitat de tot plegat cada dia es difumina més. Perquè darrere l’objectiu d’una democràcia més directa se n’amaguen d’altres que van més enllà i impliquen ideologies polítiques concretes. Perquè els responsables del moviment han entrat en una via perillosa desmentint rumors i falses iniciatives i observant com els acampats creen el seu propi full de ruta independentment dels seus esforços per unificar criteris. Perquè fa falta quelcom més que una acampada per canviar un sistema. I perquè, finalment, una etiqueta de grans proporcions penja de la Puerta del Sol i de Plaça Catalunya. A dia d’avui, la guerra esquerra-dreta ha intoxicat la iniciativa i aquest fet ha distanciat a gran part de la població, mentre semblem oblidar que l’únic que reclamàvem era una democràcia real. Una democràcia real ja.

La democràcia que defensem? (La Vanguardia, Ara, Avui, El Punt)

La irrupció de Plataforma per Catalunya (PxC) en el panorama polític català s'està tractant amb un menyspreu i una falta de respecte impropis dels qui més presumeixen de demòcrates. El partit rep crítiques de tots els altres grups polítics, que no dubten a posicionar-se, i la gran majoria dels mitjans de comunicació aposten per trencar la seva imparcialitat i condemnar enèrgicament qualsevol pacte d'una formació política amb PxC.

És aquesta la democràcia que defensem? La llibertat de vot, només per a alguns? Els votants d'un partit com ara PxC, que ha pogut presentar-se legalment a les últimes eleccions, mereixen el mateix respecte i comprensió que qualsevol altre votant. Ens pot indignar la deriva xenòfoba de Catalunya, ens pot indignar la qüestionable legalitat del partit, però de tot això PxC no n'és responsable. Hauríem de plantejar-nos què és el que ha portat la nostra societat a actuar així, i no criminalitzar un grup que tan sols aglutina aquest sentiment. Podríem començar per analitzar a fons el sistema educatiu del país. Potser allà és on trobaríem els problemes reals a resoldre.